Formulario de búsqueda

Història Municipal

El primer nucli de població del qual es tenen notícies estava situat en el tossal més pròxim a la mar de "Els Germanells" i està adscrit a la Cultura del Bronze Valencià, en la primera meitat del II mil·lenni a. C. També hi ha vestigis d'un segon nucli habilitat, però ja en època romana. Es tractava d'una vila rústica situada en el pla, on es coneix com el "Blanc d'Albire". Allà s'han trobat fragments d'un capitell toscament elaborat en pedra del país.

Però l'assentament de població que va donar origen a l'actual nucli urbà troba les seues arrels en època musulmana, en una casa de camp ("rahal" en àrab) situada prop del corrent d'aigua ("bonyol") que suposava l'actual Séquia de Montcada. A aquesta construcció original se li van unir altres posteriors, fins a arribar a formar una alqueria -conjunt d'uns quants focs o cases-, aconseguint l'any 1250 algunes cases i aproximadament 50 habitants.

Amb la conquesta del regne musulmà de València per Jaume I, Rafelbunyol va passar a pertànyer als dominis directes de la Corona d'Aragó, fins que en 1279 Pere II, fill del rei conquistador, va donar la vila a D. Raimundo Escorna, escrivà real, convertint-se així en el primer senyor territorial de Rafelbunyol. Davant del creixement del poble, i a petició dels veïns cristians que van poblar el municipi amb la reconquesta i que convivien amb els musulmans, en 1289 Raimundo Escorna dóna les ordres oportunes perquè comence a alçar-se la primera capella del municipi, sota l'advocació de Sant Antoni Abad. Aquesta s'adscriu a la parròquia de Massamagrell fins que en 1491, sent Sr. de Rafelbunyol D. Pedro Eixarch, és declarada independent per butla de la seua Santedat el papa Innocenci VIII.

El poble s'estén en el pla denominat "Pla de Sant Antoni", comprés entre les dos rambles que naixen, una a l'altura de la partida de "Alguixòs", i l'altra de l'actualment denominada "La Rambleta". La primera rambla, al seu pas pel municipi, es va convertir en el carrer Calvari, i la segona, en el carrer Vicente Soriano.

Entre aquestes dos rambles es va formar el poble amb els seus primitius carrers. Del primer que es té notícia és del "carrer Major o del Fossar", on es va alçar la primera església i, juntament amb aquesta, el cementeri.

Paral·lel al "carrer Major", comencen a edificar-se grans casalots que a poc a poc van configurant el "Camí Reial", el qual passa a ser conegut com a "Camí de Dalt". Ací es construeix l'únic hostal que ha tingut el poble, pertanyent al marqués de Bèlgida. L'hostal va estar en funcionament fins a principis d'aquest segle. Actualment és la casa número 1 del carrer Francisco Climent, enfront de la qual es troba l'edifici de l'antic Ajuntament.

També forma part d'aquest primer nucli de població el "carrer d'Avall", o carrer de Sant Antoni, nom amb el qual actualment es denomina. Aquest carrer, recte i ampli, que ix del "carrer Major" i acaba en la Séquia de Montcada, era on es concentrava la població àrab. En ell van arribar a haver-hi fins a quatre almàsseres i uns quants telers de vellut.

El poble continua creixent amb l'assentament de cristians vells vinguts de les zones de l'interior del Regne d'Aragó, els quals van substituint els jueus expulsats del territori espanyol en 1492 per Decret dels Reis Catòlics. Tot això succeeix sota el domini dels distints senyors territorials als quals pertany el municipi, fins a passar a dependre directament de la Casa Reial Aragonesa. En 1676, Carles II ho va donar al marqués de Benavites. Posteriorment, i per mitjà de matrimoni, va passar al domini del marqués de Bèlgida i va estar en poder dels seus descendents fins a l'abolició dels senyorius en 1814.

En 1607 comença a formar-se un altre carrer de gran amplitud, conegut actualment com a carrer Magdalena, on a mitjans del segle XVII es van construir dos palaus, coneguts popularment com la "Casa del Canonge" i la "Casa dels Adrien". Aquestes dos cases senyorials han arribat fins als nostres dies en acceptable estat de conservació i es corresponen als números 83 i 34 respectivament. També en aquest carrer es trobava el primer forn del municipi, pertanyent al Senyor de Rafelbunyol; aquest forn continua en servei actualment.

Durant el senyoriu dels marquesos de Benavites, Rafelbunyol era un municipi xicotet, de a penes 200 habitants en 1646, amb un nucli format per només dos o tres carrers, els quals conformen l'actual centre urbà.

En el segle XVIII, durant els anys 1750-56, l'església és derrocada i reconstruïda en l'edifici actualment existent. Durant aquest segle, el poble continua creixent lentament i comença a desenrotllar-se el barri de "El Pla", al voltant del "carrer de la Costura", denominat així perquè en ell es va ubicar la primera escola del municipi. Actualment aquest carrer es coneix com de Santa Teresa. La trama urbana de carrers estrets i de traçat ortogonal, característica d'aquest barri, s'inicia amb els carrers de Sant Vicent, o "carrer Garroferal", Sant Joan i Sant Francesc, o "carrer Morera", fins a la intersecció amb el carrer La Font.

En 1895 s'inicien les obres de l'actual cementeri parroquial, el qual substitueix al que existia amb anterioritat, situat en l'actual Calvari, a fi d'allunyar-lo del nucli urbà, el qual va creixent i acabant de configurar el barri de "El Pla".

Durant la postguerra espanyola, i amb la finalitat de facilitar l'accés a la vivenda a una població molt afectada econòmicament a causa de la Guerra Civil, es construeix una barriada de cases unifamiliars amb planta baixa, a la zona oest del nucli urbà. A aquesta obertura de nous carrers li segueix una altra que serveix per a enllaçar aquest nucli de vivendes amb el ja existent carrer del Calvari.

Però la veritable espenta urbanística, que coincideix amb un augment demogràfic, s'aconsegueix amb el moviment migratori que es produeix a Espanya a finals de la dècada dels 50 i principis dels 60, amb la marxa d'un gran nombre de persones de comarques de l'interior i d'altres províncies com Conca, Jaén i Albacete, les quals es desplacen a les províncies costaneres mediterrànies o al centre d'Espanya, on s'està produint un fort envol econòmic i industrial que necessita la mà d'obra procedent del camp. L'arribada d'aquestos immigrants és l'eix que mou la construcció del "barri de Sant Pere", junt amb l'estació del ferrocarril. Es tracta d'una zona confinada per la via del tren i per la Séquia de Montcada, en la que es construeixen edificis de vivendes de cinc altures, a fi de buscar el màxim aprofitament del sòl.

El municipi es manté amb aquesta fisonomia urbana dels anys 60 sense grans canvis ressenyables. Durant els anys 70, es van formar els nuclis urbans de segona residència, situats al nord del terme municipal. I és a mitjans dels anys 80 quan sorgeix la necessitat d'obrir noves zones urbanes, davant l'escassetat de terreny i de vivendes per a adquirir. A açò s'uneix la intenció que té l'Ajuntament de racionalitzar l'entramat urbanístic del municipi, recolzant-se en les Normes Subsidiàries de 1982 i la Revisió de 1989, prolongant la trama existent. Sorgeixen, així, les zones de la plaça del Llaurador, l'obertura de la C/Pare Salvador-C/Eixarch, la zona Diputació, la del 9 d'octubre, la zona residencial La Rambleta, la zona Castelló, la zona la Sequiola, la Unitat d'Execució núm. 2, la Unitat d'Execució 6a i 6B i el Sector III.

En l'actualitat s'ha anat eixamplant la zona d'expansió residencial i s'han obert noves zones, tant industrials (Sector V, zona de magatzems), com residencials: Unitat d'Execució núm. 5, Unitat d'Execució núm. 1, Sector I..., a més de l'obertura d'una nova zona, el Sector IV.

Árees